El suposat liberalisme d'en Montilla

A la conferència de dimarts al Cercle d’Economia, en Montilla va sorprendre a propis, socis i rivals amb uns plantejaments més liberals que socialistes.
Dins del tripartit hauran sentat prou malament, sobretot als autoanomenats ecosocialistes que segueixen amb plantejaments neocomunistes. Tal com estan les coses no es pot seguir parlant de capitalistes i treballadors em termes de lluita de classes. Amb aquest plantejaments les poques empreses que segueixen produint aquí acabaran marxant.
És cert que la situació actual ha estat provocada per excessos del sistema financer o per manca de control de les autoritats monetàries, i també és cert que molts empresaris immobiliaris han fet fortunes realment indecents durant aquests últims anys d’expansió. Però això no té res a veure amb els empresaris que es basen en desenvolupar l’economia productiva, siguin empreses catalanes o multinacionals. Aquest empresaris estan arriscant el seu patrimoni per mantenir els seus negocis, i aquests negocis han creat llocs de treball. Fer culpables de la situació actual aquests empresaris és d’una demagògia insultant. A aquests empresaris se’ls ha d’ajudar per tal que puguin mantenir els seus negocis i la única manera és ajudar-los a fer rendibles les seves inversions. Això evidentment suposa esforços o bé salarials o be de reducció d’efectius. Tal com estan les coses és una situació inevitable, i ningú es pot tancar en banda amb plantejaments de lluita de classes. S’han de separar els empresaris que volen aprofitar la situació per reduir personal, dels que realment ho necessiten. Els interlocutors socials dels empresaris han d’ajudar a buscar alternatives de negoci que facin viables les plantes actuals. Un bon exemple és l’esforç que VW demana a SEAT congelant sous a canvi del Q3 per salvar centenars de llocs de treball. La participació de màxims dirigents de sindicats en les negociacions no han estat pas demagògiques en general, fins i tot han estat positives pel futur d'aquestes empreses i de les seves plantes a Catalunya com en el cas de SONY.

Bé a en Montilla sembla que li ha vingut un toc de realisme i sentit comú no massa freqüent en una esquerra demagògica en moments de crisi. Les seves propostes han agradat fins i tot Convergència (l’Oriol Pujol ha dit que en Montilla va pujolejar, i això dit pel fill...). En aquests difícils moments tothom patirà d'una manera o altra, i tothom ha de ser solidari per repartir el patiment. Els que mantinguin els seus llocs de treball hauran de ser solidaris amb els que el perdin, i aquells que viuen en el privilegi de tenir una feina garantida (es a dir funcionaris) han de ser els primers en ser solidaris . La congelació salarial pels funcionaris ha de ser un fet de manera immediata, tant a Catalunya (on son una petita part de la població ocupada) com a altres llocs de l’estat (vergonyosa proporció de funcionaris en comunitats con Extremadura, Andalusia i Madrid). No oblidem que els seus sous els paguem entre tots, i no sempre la seva productivitat ho justifica; però això ja és una altra història.

Sr. Montilla, no li dic benvingut al liberalisme, doncs vostè mai acceptarà que defèn tesis liberals, sinó benvingut al realisme i al sentit comú.

UNA PÈRDUA MES, un simptoma...

Avui és un dia trist doncs finalment l'empresa on treballo ha arribat a un acord amb el Comitè d'Empresa per tal de rescindir el contracte de tots els empleats de l'oficina de Barcelona per traslladar-la a Madrid. L'empresa fou comprada per una multinacional líder al seu sector i ara ja ha fet explícites les seves intencions de tancar Barcelona el mes de Juliol.

No penso entrar en els condicionants que em puguin afectar personalment, però penso valorar la notícia des d'un punt de vista objectiu, com una altra de les seus de companyies perdudes a Barcelona.

No es tracta d'un trasllat de seu, es tracta d'una absorció, amb la mala sort que l'absorbent té la seu a Madrid i no Barcelona, però és una mala notícia que una empresa sanejada i rendible (BAI superior al 20%) hagi de tancar les portes per un trasllat.

La pena és que realment res serà traslladat. Dubto que finalment ningú vagi a Madrid (cosa que diu molt poc de la capital o de l'empresa absorbent) i la llàstima és que a Madrid no es crearà cap lloc de treball nou. AIXÒ SON SINERGIES !! 35 sous estalviats.

La crisi actual no n'ha estat la responsable, és purament un joc de concentració empresarial, és purament un guany de productivitat, una millora d'economia d'escala o com li vulguem dir.

Tampoc això ens ha de fer caure el el pessimisme de sobrevalorar la força centrípeta cap a Madrid. Tampoc nego l'existència d'aquesta tendència globalitzadora cap a a centres de decisió com poden ser de Barcelona a Madrid, però també de Madrid i Barcelona cap a París, Londres, Brussel·les, etc.

La creació de Societats Anònimes Europees perjudicarà tant Barcelona com Madrid cap al centre Europa. Per tant hem d'assumir la tendència a perdre centres de decisió i tots plegats hem d'anar pensant quin és el futur de la nostra economia i quin és el futur dels nostres fills.

Aquesta crisi actual ha de servir per deixar de prendre decisions precipitades, i d'una vegada polítics, sindicats, patronals i societat civil seure plegats per intentar modelar, des de ja mateix, l'economia catalana a 10 anys vista.

No obstant no sóc optimista: els polítics miraran de rendibilitzar electoralment les seves decisions i els empresaris miraran d'aprofitar la conjuntura per rebaixar plantilles amb el mínim cost possible. Mentrestant els sindicats seguiran al segle XIX invocant la lluita obrera.

BUROCRÀCIA i REUNIONITIS.

Si aquests dos enemics de l’eficiència empresarial ja son prou presents en les empreses, en moments de ralentització econòmica apareixen amb més força.
Efectivament son els responsables del famós “paralisis by análisis”. Si en moments de recessió les empreses comencen a omplir formularis, inventar-se quadres i buscar tot tipus d’informació per justificar els mals resultats, ens trobem que el Management està tant ocupat analitzant que no pot gestionar. En aquest moments és quan s’ha de ser més àgil i mes proactiu. Si les coses van malament no hem de perdre el temps en reunions per trobar justificacions. El temps l’hem de dedicar a buscar alternatives d’ingressos, a gestionar els recursos per obtenir estalvis, a repensar la organització i el propi model de negoci i sobretot a gestionar, que per això ens paguen. l

Hi ha empreses que tot ho arreglen amb reunions. Una manera de bloquejar una pila de gent. Hi ha elements que estan tant bloquejats assistint a reunions que no troben temps per a fer res més, i per tant, han d’aprofitar les reunions per avançar la feina: respondre mails, fer informes, etc.. Per això no és estrany veure reunions on la gent hi va amb el portàtil (amb l’excusa de disposar de dades per la reunió) però el motiu real es poder fer la feina que les reunions li impedeixen fer. I per tant les reunions es converteixen en improductives doncs la majoria de gent està més pendent de les seves coses que de les qüestions a tractar: és per això que les reunions acaben durant 4, 5 o 6 hores.

Realment una reunió a partir de la 3ª hora es converteix en improductiva. S’ha escrit molt sobre l’organització de reunions, i no pretenc aquí fer-ne un manual. El que jo em qüestiono és de la utilitat de les reunions. Les empreses que pretenen ser àgils no fan reunions formals, tret d’algun Comitè de Direcció mensual. La gestió àgil es basa en una comunicació molt més informal de la que suposa una reunió.

Quanta més gent hi ha en una reunió més llarga es fa. No només bloqueja més gent sinó que la bloqueja més temps. De reunions les justes i necessàries que el negoci és al carrer, i tenir els talents tancats en una gàbia provoca desaprofitar les oportunitats de negoci, però també fa fugir els bons professionals i reté només mediocres als que els va be aquesta dinàmica.

SPANAIR CATALANA

Molt s’ha escrit i comentat sobre aquesta operació. El 80% del capital de Spanair ha estat adquirit per un consorci d’entitats públiques o semipúbliques i un conjunt d’empresaris catalans.

És cert que a primer cop d’ull la noticia només pot tenir una lectura positiva vist des de Catalunya. És evident que l’aeroport de Barcelona necessita companyies basades aquí, i és positiva la iniciativa de la societat civil per haver pres aquesta decisió arriscada.

No obstant tinc certs dubtes i veig certes ombres en aquesta operació:
- És realment una operació privada? Hi ha una part significativa del capital de Turisme de Barcelona i altres entitats semi públiques, per tant no només és privada.
- Ha estat una iniciativa realment de la societat civil? La realitat és que no, ha estat impulsada des de Turisme de Barcelona i l’alcalde Jordi Hereu hi ha tingut molt a veure. Per tant ha estat la iniciativa pública que ha convençut la privada.
- Quina ha de ser ara la companyia que s’ha de prioritzar: Vueling-Clickair o Spanair? Les 2 son suposadament catalanes.
- Quin paper hi ha de jugar José Manuel Lara: és accionista de Vueling i participa a Femcat, un dels accionistes de Spanair. Se sent còmode Lara amb aquesta operació?
- Tenen un pla de viabilitat o ha estat una operació més política que econòmica?
- Podran sobreviure 2 empreses suposadament catalanes amb unes connexions semblants i el mateix mercat? Pot ser també que fracassin les dues !!.

Totes aquestes preguntes el que han de fer és frenar una mica l’eufòria catalanista. Dilluns a un diari digital més del 90% dels lectors votaven per canviar el nom de Spanair per CATAIR. És bonic somiar! Si canviessin el nom seria per desvincular la companyia del accident d’aquest agost a Barajas, no per catalanitzar un nom amb, efectivament, sonoritat espanyola.

Donem la benvinguda a l’operació, però haurem de vigilar fins a quin punt aquesta operació costarà diners als contribuents, i fins a quin punt els empresaris que hi han entrat a participar no seran tractats de manera diferent per les institucions catalanes. Les operacions privades avalades amb fons o ajudes públiques van esgarrifar. Recordem el 20% que SACYR té a REPSOL. SACYR no perdrà un euro en l’operació quan s’ho vengui, però en cas de tenir plusvàlues tots tenim clar que SACYR se les quedarà.

Això son empresaris emprenedors que assumeixen riscos? Passarà el mateix amb Joan Gaspart i els seus socis?

Bé, sort i èxit doncs els catalans necessitem que funcioni, pel bé de l’aeroport de Barcelona i pel bé de la nostra butxaca.

ANÀLISI DE RESULTATS

Les empreses tenen controllers, ajudants a controllers i directors de divisió que tenen com a principal missió donar arguments i justificacions als directors generals per justificar els seus mals resultats. Si les coses van malament el temps el dediquen a reunions per analitzar i justificar, enlloc de dedicar-lo a buscar alternatives d’ingressos, a gestionar els recursos per obtenir estalvis, a repensar la organització i el propi model de negoci i sobretot a gestionar, que per això els haurien de pagar. Però no, la realitat és fins i tot còmica....

Demà reunió a les 9,00h. Tema: anàlisi vendes de gener. Tothom va de cul. Cada departament i cada divisió prepara els seus quadres per explicar el perquè dels seus mals resultats. Es pregunta a la competència per saber si van igual de malament o pitjor, es busquen perímetres incomparables per fer quadres amb el famós “a perímetre comparable els resultats son millors…”. El controller de la divisió A truca i diu que els resultats dels quadres ens son desfavorables doncs sembla que la competència va millor. Com que les dades de la competència son estimades les baixem per així lluir millors resultats: anem molt malament però guanyem quota de mercat.
A l’altre punta de l’oficina la divisió B ni així fa bons els seus resultats, però recorden que l’any passat van llençar un nou producte que aquest any no s’està venent: farem l’anàlisi a perímetre comparable sense aquest producte. Així en lloc de caure un -27% caurem només un -12%, quasi en línea amb el mercat.
La divisió C no aconsegueix cap dada de com va la competència. Comença a analitzar dades per producte i per client: troba un client on les vendes del producte K no ha caigut: ho analitzen i troben que l’any passat estaven en ruptura de stock i per tant no en podien vendre: això no cal que ho diguem!. Diran que darrera d’aquest resultats hi ha un pla “trade marketing” encertat. Per acabar-ho d’arrodonir s’inventen unes dades sectorials: el mercat cau el 2009 un -25%, i nosaltres anem molt millor que el mercat, només caiem un -18%. Segurament gràcies a l’activitat “trade” feta en aquell client. Però algú sap de quina activitat es tracta?. Truqueu al “trade” i pregunteu-ho!. És de viatge i no respon al mòbil!. Tot sembla que s’ensorri quan la seva ajudant diu que la suposada activitat s’ha posposat i es farà al febrer: i ara que diem?. L’informe està fet i l’esborrany enviat al director general!. Bé, no podem concretar l’activitat doncs el “trade” és de viatge!

Arriba el dia de la reunió i cada divisió comença a presentar els seus resultats, les seves anàlisis i les seves conclusions. Tot és triomfalisme. A la divisió A se li veu una mica el llautó però el director general ho compra i ho inclou en l’acta final. Molt bons resultats! Felicitats!. La resta es mira de reüll: si això ha colat jo surto com els toreros. Han passat 2 hores i comença la divisió B: si considerem que aquest producte és un fracàs a nivell internacional, no ens en podem responsabilitzar. Per tant a perímetre comparable hem obtingut uns resultats que ens permeten guanyar quota de mercat: tothom hi està d’acord, el feliciten i el posem com a exemple de bona gestió. El que no diuen és que consideren ja mort un projecte que aquest 2009 s’endurà un 25% dels recursos publicitaris. Li demanen que analitzi els bons resultats de la resta de productes, en faci un informe i reunió l’endemà per compartir “best practices”.
Arriba el torn de la divisió C. Com que els resultats no s’aguanten per enlloc (la divisió ha entrat en pèrdues) es centra a parlar de la penetració de mercat en un mercat que clarament va a la baixa. La nostra quota ha passat del 3% al 5% ( i cola!!). Cola doncs tothom necessita que coli. El director general ha de passar per la tarda un informe justificant que els han faltat 5 milions d’€ respecte al pressupost. Necessita arguments per donar doncs el vice president internacional té demà una reunió amb el president, i també necessita arguments: el grup ha fallat de 35 milions a nivell internacional (i en un mes).
El director de la divisió C posa com exemple els bons resultats de l’únic client que no ha caigut en el producte K. I explica que s’ha realitzat una activitat “trade” que ha permès empènyer el sell-out i per tant el client ha fet reposicions importants. Tots l’aplaudeixen. El director general el posa d’exemple. Li demana detalls de l’activitat: aquesta tarda els donarem doncs no hem pogut localitzar el “trade”. Demà a la reunió de “best practices” ho portes detallat per tal d’aplicar aquesta activitat als principals clients del producte K, i aplicar-ho també a les altres divisions. Començaré l’informe que he d’enviar al vice president amb aquest exemple: les coses van malament però som imaginatius.
En el mateix moment el “trade” truca al director de C: el client ha cancel•lat l’activitat prevista pel proper mes i vol descatalogar el producte K. Vol tornar l’estoc i espera per negociar les condicions de la devolució. El director de C es queda pàl•lid. Tota la sala està esperant detalls de l’operació. Diu: demà us donaré els detalls!. Ha guanyat un dia.

No em vull ni imaginar la reunió del dia següent. Bé si que me l’imagino..... La realitat supera la ficció, i tot això que descric ho tinc ven proper: i no només no exagero sinó que em quedo curt. En aquest cassos la imaginació per justificar és il•limitada.

No cal enumerar les errades en aquest relat: son massa evidents, però al mateix temps son massa freqüents. El dia que perdem la por a assumir els resultats tal com son, i ens dediquem a buscar solucions en lloc de buscar excuses, estarem en una situació competitiva millor.