ABANDONAR PROJECTES SENSE FUTUR

Hi ha una tendència general a no assumir el fracàs, tant individual com col·lectiu, i això porta moltes vegades a les empreses a mantenir amb respiració artificial projectes o productes que no tenen cap futur. Vist des de l'òptica més objectiva sembla evident que si un nou producte o una nova línia de negoci queda molt lluny dels resultats esperats, s'han de qüestionar immediatament els recursos que se li assignen. Té sentit invertint en un producte que ja se sap que no serà mai rendible?

D'on ve la resistència a mantenir la prioritat en aquests projectes sense futur?

• 1.- En la pròpia resistència a admetre els errors, siguin individuals o col·lectius. Frenar i donar per mort un nou producte és admetre el fracàs en el seu procés de creació, i costa admetre que s'ha fet malament.


• 2.- En la pròpia dinàmica de moltes empreses a no qüestionar-se les coses que fan. Quantes vegades ens trobem col·laboradors que fan una tasca que no aporta res i la segueixen fent doncs sempre l'han fet? Jo he tingut gent al meu càrrec que rebia informes de vendes, els arxivava i quan tenia molts arxivadors plens els enviava al magatzem. Qui s'ho llegia? NINGÚ. Per tant no només no és infreqüent, sinó que és força comú trobar gent que inverteix en un nou producte durant 2 o 3 anys, fins i tot invertint per sobre del nivell de vendes!. Això ni es nou ni és sorprenent, és una realitat massa quotidiana.


• 3.- Falta de realisme: aquest any no funciona però si seguim invertint funcionarà. O bé: si ja nosaltres mateixos no hi creiem, com hi creurà el distribuïdor o el consumidor. Aquesta frase que conceptualment és molt vàlida, en aquest context és massa freqüent.


• 4.- Per la majoria de directius és menys conflictiu assignar més recursos per intentar reviure el projecte que donar-lo per mort.

Per tant és necessari un gran esforç de realisme per evitar caure en el ridícul. I ho dic de manera tant contundent doncs jo vaig sentir vergonya aliena fa pocs dies, en una presentació pressupostària, quan va sorgir una situació com la que he descrit. I casualitats de la vida, una setmana després llegeixo un article (Gestión de Negocios nº 3 2005) parlant sobre aquest mateix tema.

Quants recursos es perden per invertir en projectes dubtosos o morts tenint al costat productes que poden ser terriblement sensibles a una inversió addicional!! Els gestors miops i mediocres tenen les oportunitats al costat i ni les veuen, i segueixen en la seva política d'auto engany i de no acceptació (o no percepció) de la realitat.

En tots els estudis fet sobre aquest tema (en concret la Goizueta Business School - Emory University s'hi ha centrat dins de "Competitive Advantage Conferences") demostren que el saber tallar en el moment precís és un avantatge competitiu. Però la conclusió des del punt de vista de Management és que assignar y reasignar recursos en un projecte sense futur suposa una veritable incapacitat de gestió, un problema de Management.

SOBRE LA MEVA CIUTAT, SOBRE BARCELONA

Potser en el meu últim article no va quedar prou clara la meva posició sobre el que m'agrada i el que no m'agrada de Barcelona. Realment la idea no era la d'explicar-ho, la idea era la de criticar la gent que no suporta viure a un lloc i a més el critica però no en marxa. Em ve ara el record d'aquesta notícia que ha tret aquest dilluns EL MUNDO, en la que sembla que una dona es vol divorciar d'un inadaptat que no suporta el català i els catalanoparlants. La demanda de divorci indica que el pare prohibia als seus fills relacionar-se amb catalanoparlants i recriminava la seva dona per apuntar al fills Club Natació Montjuïc ("club que emite sus comunicados en catalán"). Aquest home apuntà als seus fills a una escola privada en anglès doncs era la que feia menys hores de català, i a casa seva la tele en català estava prohibida. A aquest infeliç li dic el mateix que els que odien Barcelona, si no t'agrada marxa i punt. Aquest país és així, hi ha catalans!! i a més, tot i que cada vegada menys, parlen català!!.

Tot i això ara sí que pretenc fer un balanç de la meva opinió sobre la meva ciutat. I aquesta opinió evidentment no és objectiva ni ho pretén ser. Quan pujo al Tibidabo o a Montjuïc i tinc la ciutat als meus peus veig la totalitat de la ciutat amb els seus límits geogràfics i se'm posa la pell de gallina doncs sento alguna cosa més que admiració; el sentiment és fort. I això que no estic veient la ciutat, estic veient només la part física i tangible de la ciutat. La ciutat a més del que es veu és la seva gent i la seva història.

El que més valoro de Barcelona és la seva iniciativa tant cultural com artística, però també política, per haver resistit més de 500 anys sense capitalitat però liderant totes les corrents a la península. Una ciutat sense capitalitat estatal ho té molt més difícil per aconseguir visibilitat internacional i per aconseguir un desenvolupament basat només en la iniciativa privada i la societat civil. Durant aquests 500 anys, pràcticament no ha pogut ni liderar el seu propi país, ni exercir de cap i casal. Que Barcelona sigui rica en restes arquitectòniques romanes, romàniques o gòtiques tampoc té un valor especial. La riquesa del gòtic coincidí durant la capitalitat del Comtat de Barcelona i del Regne d'Aragó, i per tant aquesta arquitectura és pròpia de la seva capitalitat. Però el mèrit real és la seva supervivència com a ciutat emprenedora a partir del 1714 fins a l'inici de la democràcia. És durant aquest període, i especialment la segona meitat del segle XIX que una ciutat que no exercia més que de ciutat (Catalunya no existia administrativament, eren 4 províncies) desenvolupà una riquesa artística, cultural, literària i arquitectònica que és el millor llegat que ens pot haver deixat. El modernisme primer i el noucentisme després van convertir de nou Barcelona en el motor d'un país que no existia (almenys administrativament), i va realment liderar el desenvolupament coincidint amb l'enderrocament de les muralles i la construcció de l'eixample projectat per Cerdà. Aquest esperit és el que encara ara m'agrada de Barcelona, el de voler lluitar des de la iniciativa privada i a contracorrent.

La mateixa falta de poder polític durant tants anys la va motivar a liderar el seu desenvolupament amb una necessitat de creativitat addicional a qualsevol gran ciutat europea. Aquesta empenta per aconseguir com a societat civil el que no s'aconsegueix des del poder polític ha fet Barcelona el que ara és, un punt de gran atractiu no per la majestuositat de les grans capitals, sinó per la creativitat dels que han de lluitar més per arribar al mateix lloc.

Ara bé, això s'ha acabat! Ara està molt bé que tanta gent digui ¡I love Barcelona! o ¡J'adore Barcelone!. Barcelona viu de rendes doncs des que té poder municipal democràtic la iniciativa pública ha anul.lat totalment la iniciativa privada. I la batalla que durant tants anys hi ha hagut a la plaça Sant Jaume entre Convergents i Socialistes han convertit a Barcelona en una ciutat totalment planificada, dirigida per unes ments grises que han volgut controlar tant les arts com el desenvolupament urbà i que estan anul.lant totalment la personalitat de la ciutat. Sembla com que volen agradar als que venen, i per tant totes les actuacions que es fan tenen una finalitat efectista a curt termini. Ja no hi ha l'esperit trencador que parteix de la societat civil doncs han acabat amb la societat civil. Els que podrien ser trencadors han rebut un càrrec públic i han aconseguit apagar la seva flama creativa. Així ens ha anat si ens comparem amb altres ciutats peninsulars. Sense comentaris.

Ara Barcelona és un parc temàtic pels que venen de fora, i els que hi vivim en som figurants. La ciutat s'està adormint mirant al turista. Tot el que passa al centre de la ciutat està preparat per agradar al turisme. Els barcelonins ja hem renunciat a passejar per les rambles i acabarem aviat renunciant a passejar pel Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya. El turisme acabarà amb la ciutat que ha estat. I els monuments no fan la ciutat, la fan els ciutadans i el seu esperit. Quan d'aquí unes desenes d'anys aquesta ciutat ja no interessi ningú, en podrem tornar a gaudir. El que passarà és que seguirem sentint-nos estranys a casa nostra. La immigració haurà estat tant alta que ens haurem convertit en una minoria.

I prefereixo no entrar en el tema de l'especulació immobiliaria. No és un tema específic de Barcelona, ho és de totes les ciutats; no obstant des dels estaments públics haurien de tenir una mica més de sensibilitat cap als ciutadans, que cada vegada més són exclosos de Barcelona i enviats a ciutats de la perifèria per no poder pagar els preus dels habitatges i per no poder sobreviure a una ciutat cada vegada més cara a causa del turisme.

Estem a temps per arreglar tot això? Jordi Hereu, amic meu:, quan estudiàvem junts tant al Sant Gregori con a ESADE els reptes eren més fàcils. És molt fàcil criticar i molt complicat buscar solucions, però una cosa no has d'oblidar: governes pels ciutadans barcelonins que, tot i alguns cretins, n'estan molt orgullosos de ser-ho. Èxit en el repte, i de moment et suggereixo una idea: un dia a l'any sense turistes, a poder ser un dissabte, per gaudir del centre de la ciutat sense sentir-te un turista a casa teva; o millor: la setmana sense turistes. Però ja se sap, al hotelers i comerciants no els agradarà la idea i per tant seguireu governant per les aparences i no pels ciutadans.

Per cert, recomano la lectura d'"Història de Barcelona" de Jaume Sobrequés; ep! si és que t'estimes Barcelona clar!

N'HI HA UNS QUE DIUEN "ODIO BARCELONA"

Acaba de sortir publicar el llibre "Odio Barcelona" de l'Editorial Meslusina, una opinió molt crítica de diversos autors, diuen que novells, però en qualsevol cas desconeguts. És una crítica àcida i despietada cap a la ciutat que els acull. I dic acull perquè al veure els seus noms crec que pocs d'ells ha nascut a Barcelona (Javier Blánquez, Javier Calvo, Philipp Engel, Agustí Fernández Mallo, Llúcia Ramis, Eloy Fernández Porta, Robert-Juan Cantavella, Carol París, Matías Néspolo, Lucía Lijtmaer, Óscar Gual, Hernán Migoya i Efrén Álvarez).

Hi ha perles interessants com quan Hernán Migoya parla de l'alcalde dient "pelopolla del alcalde". El Jordi Hereu no porta ni una legislatura, el que és o no és Barcelona no és obra del alcalde actual. Altres perles que indiquen la tendència del que escriu: parla dels que canten al metro que tenen "pérfida influencia de Manu Chao" (Javier Blánquez dixit). Sense comentaris.

Per acabar-ho d'adobar el diari El Mundo diu que aquest llibre s'hauria de vendre junt amb les guies turístiques de Barcelona.

A tots aquest que mostren aquest auto odi jo els pregunto perquè segueixen a Barcelona (si és que hi segueixen). Quan no suportes alguna cosa ho tens molt fàcil, o és que estan enganxats per una hipoteca?. Que fan aquesta gent vivint a Barcelona si l'odien? Què prefereixen, potser el provincianisme de la València de la Rita Barberà?. Doncs que se n'hi vagin !!

Siguem seriosos, publicar un llibre amb aquestes estupideses només per crear polèmica aparèixer als mitjans, i per tant, poder vendre uns autors invendibles, doncs potser ho aconsegueixin. De fet jo mateix n'estic parlant i estic jugant al joc que ells busquen, però jo tinc molt clar que no permeto que la gent jugui amb els sentiments de molts que ens estimem Barcelona encara que no tot ens agradi. Posar a les piles de les llibreries aquest títol provocador ja és una provocació; és una provocació d'uns a qui no els importa ni la ciutat ni els habitants.

Per cert, del llibre en parlo de referències que he llegit. Per una qüestió d'higiene mental no el llegiré. Com veieu la tele escombraria està escampant la merda a altres expressions teòricament artístiques: ara ja podem parlar de literatura escombraria.

SMALL IS BEAUTIFUL

És un procés imparable el de la concentració empresarial, i realment no només no té marxa enrere sinó que cada vegada serà més accentuat.

Aquest setembre és calent en notícies d'adquisicions. Sobretot en el sistema financer a causa dels problemes de solvència i liquiditat del sistema americà que ha contaminat l'europeu.

El procés de concentració no només és produeix a la banca. En tots els sectors s'està produint i l'aparició de les corporacions xineses i asiàtiques en general encara ho accelera més. Les petites empreses cada vegada són mes petites i les grans cada vegada més grans. Les mitjanes o bé acaben engolides per les grans, o bé es fusiones per ser grans, o simplement acaben tancant i venent els seus actius.

Per tant el futur acabarà en mans de poques empreses molt grans i d'una gran quantitat d'empreses petites que gràcies a la seva mida tenen una gran flexibilitat i, tot i manejar xifres petites, poden assolir altes rendibilitats assumint alts riscos però amb poca inversió.


Des del punt de vista del recursos humans, és a dir de les persones, és a dir dels treballadors, la situació cada vegada és pitjor. I aquí no entro a valorar els drets socials en països emergents, aquí parlo del propi sistema social europeu. Per tant la reflexió no ve tant des del punt de vista dels drets econòmics i laborals, sinó del punt de vista d'implicació personal de la gent i del sentiment de pertinença.


En les empreses molt petites, sorgides d'oportunitats de nínxols temporals amb pocs anys d'existència i possiblement pocs anys de futur, és molt difícil per les persones sentir-se còmplice d'alguna cosa on no hi participa econòmicament i on tampoc hi veu una projecció de futur a mig termini per la pròpia fragilitat de l'empresa. Per alta banda a les grans corporacions les persones es converteixen purament en un engranatge més d'un sistema impersonal on difícilment podrà sentir-se implicat i compromès.

És a les PIMES on les persones poden tenir per un costat la seguretat d'una projecció a mig o inclús llarg termini i per altra banda la mida justa per poder ser tractat com a persona dins l'organització. És en aquestes organitzacions on la gent hi pot treballar més motivada i compromesa i per tant és on pot donar realment la millor aportació professional. Aquestes empreses, si a més coincideix que hi ha un lideratge amb prou sensibilitat per tal d'explotar les capacitats de cada persona, son les que millor productivitat poden obtenir. No hem d'oblidar que quan parlem de sectors amb Valor Afegit, el valor l'aporten les persones, no els processos industrials.

En aquestes empreses cada persona es pot sentir com el que és. En aquestes empreses és on els professionals podem aprendre millor a desenvolupar tècniques de lideratge que donin un resultat a curt termini.

D'aquestes empreses n'hi ha moltes al nostre país, un país amb poca Gran Empresa i amb molta PIME. A Barcelona tenim moltes més oportunitats del que a vegades pensem. Potser tendim a negativitzar els efectes de la concentració i de la deslocalització de la presa de decisions, però a l'entorn de Barcelona hi ha una serie d'empreses mitjanes tant de capital local com filials de multinacionals, que donen unes excel·lents oportunitats de desenvolupament professional tant a curt, com a mig termini.

A vegades les oportunitats les tenim aprop i no les sabem valorar. Potser el pessimisme ve de veure les empreses de l'IBEX 35 amb seu a Barcelona. S'aprèn més en una mitjana unitat de negoci o a empreses com TOUS (Manresa) o MANGO que a empreses com Telefònica, o inclús Gas Natural.

DIRIGIR AMB EMOCIONS

Acabo de tornar d'una convenció de vendes de Conselleres de Bellesa d'una important marca de perfums. En sóc el Director Comercial i teníem un enorme repte. La marca acaba de ser comprada per un gegant del sector, una multinacional que opera en 130 estats. A l'estat espanyol implica que una empresa de 200 empleats s'integra a una que en té més de 2000.
Hi ha molts aspectes en joc que tampoc és qüestió d'enumerar, però la meva reflexió d'avui és sobre la capacitat de les empreses de dirigir tenint en compte les emocions de la gent.
Jo sempre he dirigit el meu equip des de l'emoció i el sentiment. Això m'ha permès tenir un contacte molt proper amb tota la gent. Dirigeixo més de 180 persones i em conec el nom i diverses circumstàncies personals de la gran majoria. Això em permet tenir un discurs amb elles molt proper i poder tocar la seva fibra quan cal. Cada vegada que he necessitat un esforç de l'equip, tot ell ha m'ha seguit doncs ha vist que ho demano des de la real necessitat, amb total transparència i des de l'honestedat. Això no s'ha de confondre amb pretendre ser amic de tots els empleats. Puc tenir lligams emocionals amb les persones però totes saben quin és el seu paper i qui és el meu.
El repte d'aquesta reunió era el de mantenir viu l'esperit d'equip en uns moment que tot aquest tracte personalitzat pot acabar per l'absorció que vindrà. La pèrdua d'aquest tracte personal i humà és el que mes trobarem a faltar, uns ja no hi serem (la central de l'empresa es deslocalitza) i altres entraran a formar part d'un magma totalment despersonalitzat.
La mida de les empreses tendeix a créixer per les concentracions, i aquesta concentració es inversament proporcional al grau de motivació de les persones que en formen part. Poques empreses grans poder dir amb orgull que la seva principal preocupació son les persones, MERCADONA n'és un exemple, i l'éxit de MERCADONA indica que la complicitat i compromís de les persones és un factor clau de l'éxit empresarial.
Pel que respecta a la meva reunió crec que amb el meu discurs i la meva presentació, juntament amb la convivència durant 4 dies, vaig injectar energia, vaig transmetre orgull de pertinença i auto confiança com a grup. Les properes setmanes en veurem els resultats, però crec que tindrem un propers mesos bons de vendes tot i la crisi.

RESONANT LEADERSHIP

Transcripció literal d'article publicat a mitjans de maig a Netvibes:

"La setmana passada vaig assistir a una conferència de Richard Boyatzis a ESADE. Bé en dic conferència doncs va ser una lliçó magistral de lideratge. La cita era una excusa per vendre un nou programa d'Esade (EMPOD)a mitges amb la CASE University de Cleveland.
En Richard Boyatzis va estar esplèndid. Ja el vaig veure fa 3 anys a l'Expomanagement que anualment organitza HSM a Madrid. El principi fou el mateix: tothom dret aplaudint i ballant al ritme de la música. Entre els 3 anys la seva teoria ha evolucionat. El 2005 estava més basada en els diferents tipus de líders en funció de la seva capacitat de ressonància. La d'enguany s'ha basat més en les característiques del líder per tal d'aconseguir que el seu equip doni el millor de sí mateix. En va dir líders "agents de canvi" i es referia als agents que provoquen canvis ens les organitzacions. Tot plegat molt recomanable i recomano comprar el seu últim llibre: "Resonant Leadership" 2005.

La Síndrome post-vacacional

Des de fa 2 setmanes tornem a sentir a parlar d'aquesta famosa síndrome. A la tele, a la radio i a la premsa escrita a falta de continguts (el nou finançament ja cansa i com sempre acabarà causant una enorme decepció) s'inventen continguts que la resta de mitjans adopten immediatament per tal d'omplir pàgines i temps d'emissió. La realitat és que trobar continguts actuals és caríssim, i més si són realment actuals (hi ha continguts que en poques hores son obsolets). Per tant un tema recurrent es la famosa síndrome post-vacacional. Agafem l'article de l'any passat, el copiem i enganxem i el retoquem no sigui que algun espavilat amb mala fe ho descobreixi.

Són articles o reportatges que es poden fer durant el mes d'agost tranquil·lament per tal de publicar l'últim dilluns de mes. I efectivament aquell dilluns TOTS els mitjans en van plens.

Els percentatges d'afectats per aquesta síndrome !són alarmants!. Es realment la síndrome post-vacacional el que pateixen aquesta gent?. NO!

Qui té realment il·lusió pel que fa i motivació per recuperar projectes iniciats no té aquesta síndrome. El que té no és altra cosa que necessitat d'ajustar el cos a nous horaris i diferents hàbits. Qui diu patir aquesta síndrome la confon amb la desil·lusió professional, apatia professional i desmotivació. És ben diferent. Pregunteu al vostre voltant i creuem la resposta amb el seu grau de motivació professional. No resulta sorprenent, resulta evident.

Barcelona setembre 08.